CRITICA

Toni Polo
2/11/2015   
 

Una dura visita a un centre de menors (sense oblidar l’humor)

Un botó de la Mostra de Teatre de Barcelona del Teatre del Raval. Aurora i Pilar Cayero (de la companyia Lasca Yero, esclar) ens agafen de la mà i ens introdueixen en un centre correccional de menors. Com a monitores i com a recluses, com a familiars i com a amics… totes dues donen vida als personatges que pateixen les condicions sempre dures d’un correccional.Les dues actrius en un escenari nu. Només una taula i dues cadires. No hi cal res més. N’hi ha prou amb saber actuar i saber què dir. Amb humor (inevitable), ficant-se a la pell d’elles mateixes (recopilen vivències de la seva experiència com a monitores de centres de menors) i de presos (què són, si no?) reals, toquen tots els temes que s’amunteguen, sense que ningú en pensi, en qualsevol presó: racisme (“He dicho marroquí, no delincuente”, diu una noia de la seva parella); violència (“el bicho que llevo dentro y me domina…”, admet un jove); immigració (“Vine debajo de un camión, mis padres no saben que estoy ingresado…”, explica un altre); abús (en l’educador maltractador); il·lusiói solidaritat (de fet, quan hi ha una trucada per a algú, “es descontrola tot el centre”); família i amor (esfereïdors els àudios de reclusos explicant què és per a ells la seva mare); tragèdia (és gairebé absurd dir-li a un noi que ha d’intentar estar bé quan li comuniques que acaben de matar el seu germà a la presó)…

La posada en escena és tan sòbria com encertada. Les actrius es desdoblen en personatges sense que calgui ni sortir de l’escenari i juguen a representar una obra al centre correccional, on imiten els seus companys. Cal remarcar que la Pilar i l’Aurora, que han creat, dirigeixen i interpreten l’obra, saben de què parlen i (insisteixo) tenen clar el que volen comunicar. Així és molt fàcil, podríem pensar. Però em temo que no, que la tasca de triar, de rebutjar, d’interpretar i de donar vida i credibilitat als personatges és una feina titànica de la qual se’n surten amb nota.

Gemma Moraleda
21/05/2017   
  En els darrers temps, cada vegada més sovint, les companyies teatrals decideixen abandonar el terreny de la ficció pura per explorar formats que els permetin parlar de fets reals o presentar-nos problemàtiques socials. És l’anomenat teatre documental, un gènere del qual vaig poder gaudir la setmana passada en dues modalitats ben diferents.

Darrerre la porta és un espectacle escrit i interpretat per dues educadores, Pilar Cayero i Aurora Cayero, que desenvolupen la seva feina en centres de menors de règim tancat. Son centres equivalents a presons, on els menors que hi resideixen han comés alguna mena de delicte i en els que el treball dels educadors és vital per intentar ajudar aquests joves a deixar de delinquir i recuperar el control de la seva vida abans que assoleixin la majoria d’edat i entrin en el sistema penitenciari adult.

Totes les històries que explica Darrere la porta són reals i sorgeixen de l’experiència de més de deu anys de les germanes Cayero. Alguns d’aquests relats són increïblement durs i complicats, d’aquells que et deixen amb un nus a l’estòmac, però les creadores de l’espectacle han tingut l’encert de combinar aquests episodis amb d’altres carregats d’humor. Aquesta barreja impossible de drama i comèdia pura no només serveix perquè els espectadors agafem aire quan més ho necessitem, sinó que també és un reflex fidel de les paradoxes a les quals s’enfronten a diari els joves i els educadors en aquests centres.

Una mica de música i unes interpretacions fresques que treballen des de la veritat de l’experiència i, quan cal, també des de la vis còmica, completen un expectacle que desarma per la seva senzillesa i honestedat. Darrere la porta ens exposa una realitat poc coneguda i que és doble: la realitat dels joves que, pel motiu que sigui (i molt sovint aquests motius són problemes socials estructurals relacionats amb la pobresa i la manca de recursos) han acabat privats de llibertat, i la dels professionals que dia a dia els acompanyen en aquest període gens fàcil de la seva vida, amb tot el que això comporta a nivell personal i professional. Una realitat que tots hauríem de conèixer, encara que només sigui per reconèixer com cal la tasca d’aquests professionals.

Darrere la porta acabava la seva exitosa temporada aquest cap de setmana a Porta 4, però espero de tot cor que torni aviat als escenaris.

Josep Maria Viaplana
24/05/2017   
  Teatre social, realista, i artísticament molt notable

De vegades un es troba amb sorpreses. Aquestes dues actrius, que alhora treballen i han treballat durant anys en centres de menors, porten a l’escenari una història (podríem dir un collage de petites històries) del que passa dins d’aquests centres. I sona tan a veritat, a retrat honest, amb els seus moments més dramàtics, més còmics, més esperpèntics… i a la fi, tan humans, que un experimenta una sensació poc viscuda davant d’un espectacle:

Poques vegades durant la durada d’una obra teatral pots resistir la temptació de ‘desconnectar’ durant un o varis moments. És lògic i és natural. No tot té el ritme i l’intensitat que t’atrapa en els moments més brillants. I podria resultar contraproduent fins i tot. Aquí no, aquí és totalment natural.

Poques vegades la necessària teatralització de les escenes i dels personatges et sona tan veritable com la veritat mateixa.

Poques vegades, sense apenes producció, un espectacle concebut, dirigit i interpretat per les mateixes persones aconsegueix atrapar i agradar tant al public. Tothom sortia amb la sensació d’haver assistit a un trosset de vida, propera o llunyana a cadascú, i li havia emocionat.

I és que la Pilar i l’Aurora se’ns van posar a la butxaca des del primer moment. Perquè han sabut retratar -repeteixo- la profunda humanitat i la veritat -senzilla, que tots podem entendre- dels nois i noies que hi van a parar, les seves històries, tan tristes de vegades, el seu humor, la seva lluita per la supervivència, també les educadores, els vigilants… i sense fer-ne un pamflet. Passant per mil i un personatges amb un petit detall de vestuari o sols amb el seu gest, mirada i veu. Vaja, teatre pur.

Em fa reflexionar, a la sortida, de l’enorme talent que tenim a Casa Nostra, entre les múltiples propostes ‘low cost’ que posen en peu artistes gairebé anònims sense cap ajut. I un pensa que la feina dels que tenen responsabilitats en la cultura del país (que tant es vanta de la seva cultura) hauria de ser veure’ls, tots i cadascun, i procurar que tinguin un amplificador adient a la grandesa del seu talent.

Això mateix m’ha passat fa poc amb ‘Generació de merda‘ al Teatre Gaudí, i també la agradable sorpresa que m’he dut al saber que ‘Sugar, el musical‘ estarà unes setmanes al Tívoli, just el lloc que es mereix un altre dels grans resultats artístics que no tenia el ressò que es mereix.

Molt recomanable per a tota mena de públics a partir dels 12-13 anys, i especialment per als joves que entren en l’adolescència, protagonistes, o testimonis, de les conductes de risc que sovintegen en aquesta etapa vital.